Diu Josep Ramoneda - Paco F.

Diu Josep Ramoneda en l’article “¿Hay una vía a la izquierda?”

“La dreta desitja més poder per als poderosos i més diners per als rics. Això dóna un ampli camp d’acció a l’esquerra: la defensa de l’estat de benestar, els drets civils, la privacitat, la renda bàsica ...”

Eixa entrada de l’article – que en el seu conjunt resulta suggeridor i ens aporta referències de diversos autors: Axel Honneth, Kwame Appiah, Avishai Margalit, etc.- em planteja esta reflexió:

els milions de vots dels partits de la dreta, ¿són bobos, o masoquistes? ¿volen que els poderosos (els altres, perquè és fàcil d’entendre que no n’hi ha una desena de milions de “poderosos” entre els quals s’hi puguen comptar) ho siguen més?

Sembla ofensiu per a tant votant de dretes. Potser caldria formular la qüestió en altres termes: potser eixos votants entenen que “esta manera d’organitzar-nos” genera uns “poderosos” que ells comprenen, que “podrien ser ells mateixos”, i pensen que ells farien el mateix si estigueren en el seu lloc, que és la manera “natural” de ser de les coses; i potser senten que, com a persones individuals, no els va gens malament amb eixa manera d’organitzar-se.

No crec que es puga afirmar, sense més, que tots els votants de dretes pensen que cal acabar amb l’Estat del Benestar. Segurament, tant en la dreta com en l’esquerra, la majoria del personal no concloem els fils argumentals, i en lloc de fer-ho ens parem en el punt d’eixe fil que ens reconforta i ens fa sentir-nos en sintonia amb la marxa del món, amb la marxa del món que cadascú de nosaltres percebem. I si estem “en sintonia”, per a què seguir els arguments més enllà?

Dos exemples possibles de fils argumentals incomplets i interromputs:

Estat de benestar --> augment del camp d’intervenció pública --> augment de costos públics --> ineficàcia del sector públic --> augment d’impostos --> a mi em resulta més satisfactori triar prestacions i gestor. I punt. Cap derivació del raonament cap a la consegüent minva de solidaritat.
Estat del Benestar --> solidaritat social --> augment del camp d’intervenció pública (minoració del camp d’actuació del mercat) --> augment d’impostos --> “que paguen els rics i els defraudadors” --> jo no ho soc --> jo i altres molts eixirem guanyant. I punt, també. Es defugen les implicacions reals sobre la pressió fiscal de les “classes mitjanes”.

Si raonar en els termes adequats i comptar amb el coneixement necessari fora fàcil, altre gall ens cantaria. Però les coses són com són i les dificultats només es superen amb molt d’esforç, i de vegades ni així.

¿Pot l’esquerra atribuir-se la “visió científica” de la realitat i sentenciar que la dreta té una falsa consciència? ¿Serà tan fàcil com dir que els ciutadans que “comprenen” els poderosos, els especuladors, els “famosillos” corruptes i altra fauna semblant no lliguen l’animal que tots portem a l’interior? ¿Es pot resumir la civilització en l’intent multisecular de dominar eixe “animal”? ¿Es pot establir una relació biunívoca entre “esquerra” i “tasca civilitzadora”? ¿Són tan simples les coses?

Tot fa pensar que no. La història del recentment tancat segle XX n’ofereix nombroses mostres.

Els mortals comuns, cadascun de nosaltres que no estem prou cultivats ni estem en contacte amb les novetats teòriques, haurem de continuar fent un esforç considerable per valorar el caràcter de progrés o d’involució que cada mesura o activitat concreta suposa en el nostre entorn. Però, no hem d’enganyar-nos, els autors d’articles d’opinió també podrien ser un poc més rigorosos i treballar amb més matisos. Ens ajudarien més.