ALGUNES ANOTACIONS SOBRE EL LLIBRE “PAÍS COMPLEX

CANVI SOCIAL I POLITIQUES PUBLIQUES EN LA SOCIETAT VALENCIANA (1977-2006)”, DE JOAQUIN AZAGRA I JOAN ROMERO, EDITAT PER PUV EN 2007 (Nº 17 DE LA COL·LECCIÓ ASSAIG)

El llibre, amb un pròleg de Juan Jesús González –professor de Sociologia II en la UNED- s’estructura en el següents capítols:

Velles qüestions, nous problemes

Els valencians del segle XXI: nous i distints

Uns altres temps, una altra Europa

Un país d’esquerres?

Un estat del Benestar insuficient en un context advers

Els límits del territori

De diàlegs pertinents

Es tracta d’una reflexió d’ample abast sobre els canvis i les transformacions que ha experimentat el nostre país, que insereix l’anàlisi de la realitat immediata en un context estatal, europeu i global.

Arrepleguem ací algunes cites dels dos últims capítols, per la seua pertinència en l’actual context de “justificació” per part del poder del caos urbanístic a nivell de país i l’”obertura” de diàleg per a plantejar un futur sostenible consensuat –això diu el Molt Honorable-, i també en el context més immediat de moviment temptatori de l’Ajuntament de Paiporta de fer grans mossegades al terme municipal, enganxant-se a la modificació del Pla General d’Ordenació Urbana de la ciutat de València i a altres iniciatives de la Conselleria del ram (noves vies de comunicació, tramvia comarcal, etc.)

Les cites arreplegades, en moltes ocasions, no necessiten cap “adaptació” per a adquirir significat a nivell local, tot i que el referent inicial és, generalment, el conjunt del País Valencià.

Els límits del territori

“Quasi sempre s’ha transitat per camins semblants: primer s’alerta de la gravetat de determinats processos des d’àmbits científics i acadèmics, després els mitjans de comunicació se’n fan ressò, més tard l’opinió pública comença a percebre de forma majoritària els efectes indesitjables de determinades dinàmiques i finalment aquestes qüestions s’incorporen a l’agenda política. Nosaltres hem iniciat aquest camí en data recent [...] , però creiem que encara és possible reconduir unes males pràctiques els efectes territorials de les quals no poden mantenir-se per molt de temps” (pg. 242)

“Cultura territorial, context i percepció social majoritària són condició necessària per a l’aplicació d’una gestió sostenible del territori” (pg. 243)

“Els amplis espais litorals, afectats per l’activitat turística i residencial, evidencien amb major intensitat, si és possible, l’impacte negatiu al territori dels processos de creixement desordenat, inspirats en un anacrònic model “desarrollista”, profundament depredador, que durant dècades ha ignorat el territori en les seues estratègies. La banalització i degradació de paisatges rurals i deteriorament d’ecosistemes d’alt interés són de tal calibre que de fa temps sobrepassa el límit del raonable.” (pg.245)

“Dels espais periurbans destaca el procés de ràpida desaparició de les Hortes històriques [...] Aquests paisatges culturals de gran valor són elements d’identitat que reuneixen segles d’història de les cultures [...] el traçat de grans infraestructures [...] acceleraran el seu procés de desaparició. pgs. 245-6)

“En definitiva, la millor cohesió territorial [...] exigeix una millor coordinació entre plans territorials de les administracions comunitària, central, regional i local i entre els principals plans sectorials de gran impacte territorial. Són garantia d’un bon govern del territori.” (pg. 247)

“Instal·lats entre la desmesura de projectes bengala i el gust per l’efímer, no hem estat prou atents a uns canvis que tenen escala global [...] estem al principi d’una nova etapa que ve definida per l’esgotament d’un model econòmic que ha reportat extraordinaris beneficis col·lectius, però que ja no pot prolongar-se molt de temps. Estem en el final d’un model que marca l’inici de nous escenaris amb futur incert. Futur que hauria de ser objecte de necessaris consensos bàsics entre els diversos actors polítics, econòmics i socials. Consensos bàsics entorn de dos o tres objectius ben definits i pensant en un horitzó temporal dels pròxims vint anys. Una de les qüestions bàsiques que haurien d’abordar-se sense demora guarda relació amb el Model Territorial i amb el govern del territori. [...] Estem instal·lats en un model de creixement tan insostenible com irresponsable [...]” (pg. 249)

“Centenars d’iniciatives puntuals en l’escala local, en absència d’un model territorial a escala regional i de plans territorials subregionals [...] han exacerbat fins a límits d’absoluta irracionalitat pràctiques d’ocupació desordenada del territori on l’especulació i la corrupció hi són l’única guia.” (pg. 250)

“[...] comencem a veure algunes conseqüències indesitjables del procés incontrolat d’urbanització dispersa: a) consum desordenat del sòl; b) allunyament [...] d’un model de “ciutat compacta” més sostenible; c) increment exacerbat de la mobilitat i del consum d’energia; d) banalització i degradació de referents paisagístics i culturals; e) saturació i pèrdua de qualitat territorial; f) pèrdua de competitivitat i de cohesió territorial per la “fugida” de capitals procedents d’altres sectors cap a la construcció; g) dificultats per a molts municipis que ja han d’atendre despeses creixents derivades del model d’urbanització dispersa amb ingressos decreixents i en termes municipals “a curull”; h) increment de la inseguretat ciutadana; i) [...]” (pg. 251)

“Mai s’ha parlat tant de corrupció difusa en relació a l’urbanisme des de l’inici de la transició democràtica i mai hi ha hagut tanta espessa opacitat en el processos de presa de decisions relacionats amb la urbanització. [...] És com si s’hagués produït una certa tornada al passat [...] per endisar-nos en el terreny indesitjable, per antidemocràtic, de la “mala política”, del “capitalisme de casino”. Aquell en què grans projectes que modifiquen substancialment els usos del sòl a centenars de municipis responen a acords previs, legitimats legalment a posteriori, entre promotors i representants polítics locals o regionals en converses privades, aquell en què els interessos generals són marginats o ignorats. Aquell en què el territori és entés tan sols com a actiu financer i com a recurs explotable i no com referent identitari i cultural. Aquell en que preval el curt termini del cicle polític de quaranta-vuit mesos que hi ha entre cada convocatòria electoral. Aquell en que la discrecionalitat preval sobre la seguretat i la participació democràtica de tots els actors implicats i afectats. Aquell en que són els gabinets de les empreses promotores els que realment van donant forma als processos d’urbanització. Aquell en que la política territorial segueix als diners, i no a l’inrevés, com ha de passar en democràcia. Aquell en que el territori es consumeix a grans mossos dispersos, amb el resultat final de centenars d’actuacions tan incoherents i irracionals com insostenibles. Aquell en que s’insisteix en creixement i no en desenvolupament, en quantitat i no en qualitat.” (pg.253)

“Molts ajuntaments, sense cap distinció de color polític, pugnen per presentar desenes d’iniciatives que van des de la irracionalitat al pur disbarat [...] al marge dels Plans General. De vegades encara que no estiga esgotat el sol programat en el Pla o encara que el Pla General haja sigut aprovat fa escassos sis mesos. I alguns impliquen duplicar o triplicar la seua població actual [...] En tots els casos [...] s’ha esdevingut que ara el sol està monopolitzat en mans d’un nombre reduït d’agents urbanitzadors que especulen, controlen el procés i el ritme d’urbanització i condicionen i distorsionen extraordinàriament la vida política local i regional. Entre aquests casos d’agents urbanitzadors, dos dels més importants són les dues principals Caixes d’Estalvis valencianes que també s’han estimat més lliscar per la senda còmoda però sense futur de l’especulació.” (pg. 255)

“Tanmateix les coses es poden fer d’una altra manera. Fins i tot es poden fer raonablement bé. [...] Plans Territorials impulsats per l’actual govern de la Generalitat de Catalunya [...] Pla Territorial Insular de Menorca o [...] Pla d’Ordenació del Litoral de Cantàbria [...] El territori és molt més que un recurs o un suport físic [...] és cultura, és referent identitari, és patrimoni, és bé públic és espai de solidaritat i és llegat. [...] Les actuals dinàmiques territorials comprometen el benestar col·lectiu i condicionen el de futures generacions [...] que no poden votar [...] la qual cosa ens condueix de forma indefugible al debat sobre el concepte de democràcia insuficient. Perquè en matèria de política territorial la majoria aritmètica en parlaments no és suficient. Disposen de la majoria necessària però no tenen la legitimitat moral suficient. Per això el govern del territori ha de situar-se al centre del debat com a objectiu polític estratègic. Entenent per polític, ciutadà. És a dir, una qüestió que competeix a tothom i no sols a polítics o a experts. Cal exigir més informació, major participació en la presa de decisions i més respecte col·lectiu i generacional. Més democràcia, al capdavall. Per això el debat ciutadà entorn d’aquestes qüestions és tan necessari com inajornable. [...] mentre [...] no es dispose d’un Model Territorial consensual [...] mentre no es dispose de Plans Territorials a escala subregional [...] mentre no es resolga d’una altra manera el finançament dels ajuntaments (i probablement dels partits), cal fer possible que avance el debat ciutadà, fent d’aquesta qüestió una qüestió política i exigint en cada nivell, en especial en l’escala local, més prudència, més responsabilitat, unes altres pràctiques i una altra forma de governar quan del territori es tracta. Fins que siguem capaços de situar aquest problema com un problema de la majoria. Fins que siguem capaços de consolidar una altra cultura del territori.” (pgs. 256-7)

“[...] no hi ha cap diferència entre la política urbanística [...] de dreta i d’esquerra [...] Com explicar-ho? Doncs perquè hi ha un context social en què propostes d’urbanització insostenibles estan socialment legitimades per la majoria i gaudeixen d’un ampli consens social. [...] El context local sol aïllar en molts casos els grups minoritaris o més conscienciats que defensen uns altres valors. [...] Els propietaris i el conjunt del “bloc immobiliari” no són qüestionats, i tampoc les seues pràctiques, per la majoria” (pg. 261)

“[...] amb escasses i honroses excepcions són els governs (locals i autonòmic) els que moltes vegades segueixen les iniciatives dels promotors, i no al contrari com ha de ser en la democràcia. [...] els autèntics planificadors del territori són els promotors i els gabinets de planificació de les empreses immobiliàries i no els representants públics i els seus equips tècnics. [...] De la devastació de paisatges culturals que simbolitzen la memòria col·lectiva, dels problemes d’abastiment [...], de les dificultats per fer front a la recollida de residus, de l’energia, de la provisió de serveis públics, dels problemes de seguretat associats al model d’urbanització dispersa, de les dificultats pressupostàries a mitjà termini per fer front a l’increment de despeses quan ja no hi haurà territori per vendre, de tot això no se n’ocupa ningú. Preval el curt termini en un context majoritàriament propici que a penes va més enllà del ‘és bo per al poble’ o ‘crea llocs de treball’. Hi ha qui al·ludeix al ‘progrés’ [...]” (pgs. 262-3)

“[...] en algun moment [...] hauria de ser factible trobar un equilibri entre opinió pública i espais de decisió política. En algun moment, i pensem que ara s’inicia el procés, l’opinió pública majoritària acabarà rebutjant determinades ‘males pràctiques’ que encara no són percebudes com a tals. Per això és molt important insistir en la necessitat d’un debat públic sobre el nostre Model Territorial. Sobre com volem ser d’aquí a vint anys i què hem de fer per aconseguir-ho. Per això insistim en la necessitat de reflexionar sobre la importància de contribuir a fer madurar contextos específics encara adversos i, d’una altra banda, en la importància de la capacitat de lideratge i de consens de les elits polítiques per reconduir processos complexos que en el cas del territori solen tenir conseqüències irreversibles” (pgs. 263-4)

De diàlegs pertinents

“Gairebé res no és igual que trenta anys enrere. [...] Avui la conjuntura econòmica i l’estabilitat política inviten a la continuïtat. [...] el risc no rau tant en no saber on anem com a prendre un camí equivocat. Aquesta és la qüestió: en els temps de canvi accelerat i futur incert, no és irrellevant el camí que es trie. Seleccionar i impulsar alguns objectius col·lectius sembla, en qualsevol cas mecanisme adequat si ho són, o siga si són participats per la societat en el seu conjunt. [...] hi ha diàlegs pertinents per iniciar sobre les nostres debilitats, fortaleses i potencialitats. Diàlegs [...] que podrien generar consensos bàsics per desenvolupar polítiques públiques i recolzar iniciatives privades. No parlem, és clar, d’un programa electoral. La gestió dels mateixos problemes des de perspectives distintes és quelcom inherent a la governació d’una societat democràtica. [...] en la democràcia actual cal fer un esforç de transparència i participació. [...] governar avui és més difícil que fa un quart de segle i el projectes no troben la seua legitimitat perquè l’encerten, sinó pe la participació que impliquen. [...] un bon punt de partida per l’elaboració de les polítiques públiques rauria en la implicació dels diferents actors a partir d’alguns principis inspiradors. L’establiment de fòrums i mecanismes de participació en el processos de presa de decisions ...” (pgs. 265-7).

El model productiu: una de les febleses

“[...] necessitat d’incrementar el nostre capital humà [...] formació, competitivitat i ocupació són pilars indestriables en la societat del coneixement. [...] aquesta qüestió és vital per al futur de la societat valenciana. Un objectiu estratègic que reclama consensos bàsics. [...] La formació i l’aprenentatge permanents s’han convertit fa ja molt de temps en un dels pilars bàsics en l’estratègia de creació d’ocupació en la Unió Europea. Nosaltres hem de fer el mateix. [...] També hem de revisar a fons la nostra estructura d’oferta formativa. Existeix massa descoordinació, fragmentació i escassa eficàcia en la utilització dels recursos disponibles entre els subsistemes de formació professional regulada, de formació de persones adultes i de formació contínua.” (pgs. 268-72)

“[...] si hi ha un àmbit on cal exercir el diàleg és en el de la cohesió social. Al cap i a la fi, tot l’Estat del Benestar és fruit d’un gran pacte social implícit, entre joves i vells, entre actius i aturats, entre rics i pobres... És la societat la que valora en última instància quanta cohesió vol i a quin preu” (pg. 273)

“[...] si van ser els sindicats els qui més van impulsar durant la transició l’Estat del Benestar en funció dels interessos dels treballadors, hem constatat l’ascens a categoria d’actor social d’altres grups als quals aquest vestit els pot anar estret. Fóra el cas d’unes classes mitjanes sobre les que recau el major esforç fiscal i que senten excessiva pressió fiscal a canvi d’una qualitat en els serveis que bé podrien millorar si fossen proveïts pel mercat” (pg. 274)

“Situacions noves que pressionen les costures del vestit assistencial. Ens referim a canvis que sí que alteren l’actual model sense qüestionar-lo. Per exemple, l’àmbit que deixa a la família és enorme. Doncs bé, dos canvis de caire demogràfic i social que hom pot preveure l’afectaran directament. En un sistema en que la família té un paper subsidiari amplíssim, l’envelliment poblacional i la presència de la dona en els mercats laborals plantegen un problema de llarg abast i cada vegada més visible. [...] De seguir el ritme d’envelliment , el problema és ardu i la societat exigirà solucions.” (pgs. 274-5)

“La presència d’immigrants és cada vegada més gran entre nosaltres [...] Hem destacat la seua presència i aportació al creixement del nostre PIB, la seua implicació en el nostre model de desenvolupament i en definitiva la seua necessitat i inevitabilitat. Però també hem apuntat els problemes que generen en àmbits convivencials perquè no és fàcil assumir la multiculturalitat i menys els efectes menors, però evidents, sobre l’increment i novetat de la delinqüència. [...] la imatge distorsionada que suposa el drama de les pasteres i barques ha instal·lat el neguit quan no el vertigen en molta gent a qui se li imposa abans el que perceben com a invasió descontrolada, que les causes de tan perillosa aventura. I els partits polítics no han contribuït a serenar l’inevitable i més que pertinent debat respecte d’això.” (pgs. 276-7)

“No és fàcil gestionar la diversitat i el multiculturalisme. No ho ha estat en països europeus desenvolupats que ho van viure molt abans i als que les segones i terceres generacions d’immigrants han sorprés amb esclats d’ira imprevistos. Raó de més perquè alguns dels aspectes bàsics en la dita gestió, hagen de comptar amb la ratificació més àmplia possible i que queden, per això, fora de l’agenda de l’enfrontament partidista. En aquesta línia, recentment, el Fòrum Social de les Migracions ...” (pg. 278)

Un Model Territorial ¿per a quin model de país?

“Fóra aconsellable iniciar un ambiciós debat col·lectiu sobre el model territorial. Fóra molt convenient assolir un ampli consens assentat en [...] una concepció estratègica basada en la nova cultura del territori demanda de les orientacions de l’Estratègia Territorial Europea. [...] Ens juguem molt en això i sembla raonable apostar per un diàleg social imprescindible entorn d’una qüestió central: com volem ser d’aquí a vint anys, quins camins ens convé transitar i què hem de fer per ajudar a construir un escenari desitjable que, en allò bàsic, hauria de ser consensual encara que lògicament permeta ampli marge al desenvolupament i aplicació de polítiques públiques diferents en funció de les majories democràtiques resultants en cada cas.” (pg. 280)

“Correspon a un nou estil de planificació territorial [...] un procés obert i consensual [...] Un Model Territorial que traçàs un horitzó desitjableper al 2020 hauria de [...]: [...] Incorporar element clau com ara cooperació institucional, desenvolupament local, benestar social, promoció econòmica, desenvolupament i cohesió territorial. Partir de l’aplicació del principi d’equitat, entre territoris, entre persones i entre generacions, tot entenent el territori com a suport físic i com a recurs, però també com a referent identitari, com a paisatge cultural, com a bé públic, com a llegat i com a espai de solidaritat. Mostrar preferència per desenvolupar un sistema urbà equilibrat i policèntric. [...] Un model territorial [...] El seu principal punt fort rau en el mètode mateix d’elaboració, discussió i, si és el cas, aprovació consensual, primer per una àmplia xarxa d’actors socials presents al territori i finalment pels diferents representants democràtics presents al parlament regional” (pgs. 281-3)

“Naturalment, tot l’anterior no té sentit si no es disposa d’una certa idea global del model de país que volem. Si tenim clar on volem arribar és molt més senzill, i segur, triar el camí que cal prendre” (pg. 283)

Més protagonisme per als governs locals“[...] gran part de les decisions que s’adopten en l’escala municipal en matèria d’urbanisme descansa en la necessitat d’obtenir finançament a curt termini per atendre creixents augments de la despesa. [...] L’administració local continua esperant la seua particular transició i acomodament en el nou Estat Autonòmic” (pg. 285)

“[...] cal avançar en la creació de fórmules de cooperació municipal que, des de la voluntarietat, millore la dimensió reduïnt l’excessiu grau de minifundisme institucional existent [...] hauria de promoure’s una llei de finançament d’àrees metropolitanes que contribuesca a solucionar un dels greus problemes que afligeix a les ‘ciutats reals’ [...] escometre una següent fase de transferència de poder polític des de l’àmbit central i aotonòmic a l’escala local amb l’objectiu d’assolir gradualment una distribució de la despesa pública que s’aproxime al 40% (govern central), 30% (Comunitats Autònomes), 30% administració local.” (pg. 286)

El govern de les regions urbanes

“[...] No es disposa d’indicadors fiables [...] tampoc de marc jurídic adequat [...] Però, sobre tot, no hi ha tradició ni cultura política de cooperació i aquesta circumstància és probablement el major entrebanc per desenvolupar noves formes de governança democràtica en regions urbanes i metropolitanes” “El resultat hi és l’existència de profusió d’iniciatives [...] a l’escala municipal respectiva –i per tant des de l’escala inadequada- Plans Estratègics i Programes mobilitzadors. Moltes vegades les dites iniciatives no superen el nivell de document que adopta la ‘nova retòrica territorial’ [...]”( pg. 287)

“[...] no sembla aconsellable apostar pe rla creació futura de figures político administratives de govern (rígides i limitades per definició) en l’escala metropolitana per governar [...] En l’actual context global, els territoris han de trobar el seu acomodament i encaix propis. Instal·lats en una nova generació de polítiques públiques (iniciatives estratègiques, promoció econòmica, gestió prudent del territori, reducció de l’exclusió) les solucions organitzatives ‘tradicionals’ centrades en la provisió més eficient de gestió de residus, , transport, cicle de l’aigua i, si és el cas, planificació urbanística, també han quedat obsoletes o són insuficients. Ens trobem, fet i fet, amb problemes d’escala o delimitació i amb la necessitat de superar els enfocaments tradicionals del govern gerencial o burocràtic. [...]cal fer-se altres pregruntes relacionades amb el futur de les Regions Urbanes al País Valencià. En primer lloc, si les noves formes de governança i de ‘dret tou’ poden superar les formes tradicionals de governs metropolitans. La resposta en aquest cas ha de ser afirmativa [...] En segon lloc cal preguntar-se quin paper queda reservat a l’espai públic, a l’esfera privada o al tercer sector. Aquí se sosté que l’espai públic continuarà sent essencial i insusbstituïble en les noves formes de governança democràtica [...] tret d’excepcions, el lideratge en aquests processos i formes diverses de cooperació estratègica correspon a l’esfera pública.” (pgs. 288-90)

“Espanya ha ‘cremat’ una etapa tradicional de governs metropolitans sense que s’hagen pogut desenvolupar per falta d’’espai institucional’ a causa en gran part de l’excés de zel de velles administracions (locals i provincials) i,sobretot, dels nous governs i parlament regionals. [...] Fóra possible que Espanya s’incorporàs a aquesta nova etapa de governança democràtica que és ben visible en altres països d’Europa? Segons la nostra opinió depén del fet que es donen noves condicions que sens dubte vindran determinades per: a) la profunditat en què es produesquen canvis rellevants en l’àmbit de la cultura de la cooperació; b) l’existència d’incentius que afavoresquen o propicien formes flexibles i voluntàries de cooperació tant en el nivell de govern central regional, com en l’escala regional-local; c) l’existència de lideratges polítics dels actors principals, en especial des de l’escala regional per induir, incentivar, formes flexibles i voluntàries de cooperació multinivell i de partenariat i d) la capacitat per proposar projectes mobilitzadors d’escala metropolitana.” (pg. 291)

“La reforma de l’Estatut d’Autonomia pogué haver estat una excel·lent ocasió per imaginar nous camins per al govern de les regions urbanes, però no ha estat així” (pg. 292)

Governar la complexitat: millorar la coordinació i la cooperació

“Hem d’acostumar-nos a viure en entorns institucionals en què les coses són menys senzilles i la presa de decisions més laboriosa i no exempta de conflictes. [...] La democràcia s’entén d’una altra manera, més participada, més pròxima. [...] ens trobem en ple procés de transició des de formes tradicionals de govern gerencial a formes de govern relacional que ha de ser capaces de liderar una nova generació de polítiques públiques”

“I un problema complex no es resol amb propostes simples”