En record de Josep Vicent Marqués

En record d’un mestre, d’un inconformista, d’un pensador lúcid de l’idea de l’esquerra. En record de Josep Vicent Marqués, dos retrats de dos pensadors.


EL PAIS Dijous, 12/06/2008 Lletres
Elogi d’un inquiet
ADOLF BELTRAN

El millor homenatge que es pot fer a un intel·lectual desaparegut és rellegir-lo, mantindre la memòria de la seua obra i preservar-ne la fecunditat. No per a consagrar devotament les seues idees, sinó per a fer-les servir. Josep-Vicent Marqués, que va faltar la setmana passada a seixanta-cinc anys després d’un període llarg d’infortuni, ho reclama per motius consistents. La lluminària fugaç que va ser la seua trajectòria vital es va encendre com una torxa fins a consumir-lo pràcticament a una edat encara productiva i deixar-lo tornar, amb una certa crueltat, completament desvalgut després d’un gravíssim trasplantament hepàtic, a un món que havia deixat de ser el seu. Queda, no obstant això, l’evidència que hi va haver un temps en què va aplicar la seua notable intel·ligència a pensar els problemes de la nostra societat, amb una perspicàcia i una potència dialèctica colpidores.

La imatge de Marqués arrossega diversos problemes superposats, així com una successió de prejudicis i equívocs que la difuminen. Ell era roig, d’una coloració radical però no gens dogmàtica. Irònic i subversiu al mateix temps, mantenia una disposició molt característica de la millor cultura de l’esquerra sorgida després del Maig del 68, perfil que a hores d’ara pot semblar un pèl excèntric. A més a més, la seua militància antiautoritària, la brillantor dialèctica i, per què no dir ho?, la seua tendència a la dispersió, l’han fet incòmode, com si es tractara d’un producte singular dels anys de la transició democràtica que ara, des de tan lluny, resulta difícil de manejar. Tampoc el seu desastre personal dels últims anys ni la seua ineptitud per a les coses elementals de l’existència quotidiana van contribuir a fer-lo senzill. Si a tot això hi afegim la insubstancialitat general del seu espai potencial de recepció, la banalitat d’una comunitat política i social, d’un poble, al capdavall, massivament addicte a les simplificacions ideològiques i al·lèrgic a la matisació i el debat mínimament subtil, completarem la panòplia de malediccions que condemnen, no sols el sociòleg que acaba de faltar, sinó, en bona mesura, qualsevol intel·lectual valencià del nostre temps.

El fenomen que comentem, aquest autèntic drama col·lectiu de la hiperideologització del discurs públic i el seu correlat d’empobriment i esquematisme, Marqués el va qualificar com a “perplexitat” i va tractar d’abordar-lo amb ironia i bones dosis d’humor, una manera astuta d’esquivar les grandiloqüències estúpides de la propaganda identitària que s’han imposat entre els valencians. És per això que País perplex, publicat l’any 1974, apareix com el seu assaig central. Era i és un llibre important, pel que conté, però també pel que suposa d’invitació a una manera d’estar en l’esfera pública. Marqués hi abordava les “manies” dels valencians com a símptomes d’una realitat amagada, les distorsions, sovint pintoresques, en la representació de la identitat col·lectiva, com a objectes d’estudi d’un programa d’allò més refrescant. “Per què diem tantes bestieses els valencians sobre nosaltres mateixos?”, es preguntava.

L’anticatalanisme, el narcisisme prefabricat, la negació del país, el victimisme i el seu germà emfàtic el triomfalisme, la mentalitat sucursalista i els tòpics regionals desfilen per les pàgines de País perplex a partir d’una tesi original: l’existència en la ideologia dominant d’elements de “fosca consciència” i de “mala consciència”, categories totes dues d’evident inspiració sartriana. Concretament, Marqués pensava que la ideologia, entesa en la seua accepció d’acumulació d’interpretacions errònies de la realitat, juga entre nosaltres en una doble direcció: d’una banda, hi ha les tergiversacions que serveixen de “consolació” per a no adoptar actituds més actives davant les exigències de normalització del País Valencià; de l’altra, hi ha la manipulació que busca “justificar”, amb “mala fe”, mitjançant els tòpics, els prejudicis i les falsificacions històriques i culturals, una estructura determinada de poder.

En el plantejament de Marqués hi havia moltes aportacions originals, però una de les que no resultaven menors era la seua múltiple argumentació crítica, cap a la dreta valenciana i la seua monumental instrumentalització de sentiments en la societat de masses, cap al nacionalisme esquemàticament catalanista, i cap a l’esquerra majoritària, que ja aleshores apuntava la intenció d’eludir el debat identitari com una qüestió lateral massa plena de polèmiques. Tal com va destacar Rafael Castelló en la tercera edició del llibre, publicada als trenta anys de la primera, “el concepte clau de País perplex és el de fosca consciència. Un concepte que obri una porta a l’acció creativa, profètica, una porta a l’activisme nacional”.

Evitar l’autocomplaença purista i també la renúncia derrotista eren els missatges que aportava aquell llibre al moviment valencianista, tot dibuixant un camí que, si bé ho mirem, és el que han recorregut després el nacionalisme valencià i una bona part de l’esquerra, aclaparats per la brutal hegemonia d’una dreta que ha aprofitat sense escrúpols tot l’armament ideològic fabricat durant els anys clau de la batalla civil, tot l’arsenal de materials simbòlics manipulat en el període de la transició. Un camí, dic, del minoritari nacionalisme valencià i d’una part substancial de l’esquerra que els seus protagonistes han recorregut, durant els anys vuitanta i noranta, i a la primeria del segle XXI, sense la creativitat ni la lucidesa, sense el talent, que Marqués hi va esmerçar, tot i que potser sí amb una colossal perplexitat.

En allò substancial, el nostre sociòleg era un home inquiet. Dotat d’una impagable intuïció, la seua manera d’actuar en relació amb els mecanismes de formació d’una opinió pública estava marcada per un instint rebel, contestatari i crític, sempre àvid de trobar interlocutors. Potser massa confiat en la bondat intrínseca de les classes populars, herència de la seua adscripció primera a un consellisme benintencionat, el seu discurs, en aspectes com l’ecologisme, el feminisme, la crítica a la cultura patriarcal o la reivindicació valencianista, ens deia coses que avui, amb tota probabilitat, ja no volem sentir. Però, quin pot ser el paper de l’intel·lectual autèntic, amb tots els seus defectes personals i totes les seues debilitats, sinó és aquest de suggerir idees, posar en solfa prejudicis i obrir expectatives a la raó?

La de Marqués podria parèixer, en certa mesura, una pèrdua que dol, però que no té un efecte gaire intens sobre el debat polític i civil perquè, en realitat, l’havíem perdut fa molt de temps. La sensació és enganyosa i el seu retorn a l’escena per al mutis final ens ho hauria de fer veure així. Pel que fa a algunes coses, polítiques i no tant, hem perdut molt de temps, massa temps, i la clarividència s’ha convertit en un bé escàs. Ho assenyala, com un semàfor roig, l’obra d’un home que va tractar de contribuir a canviar el seu país amb un gram d’imaginació, una cullerada d’heterodòxia i un pessic de bon humor.




EL PAIS Dijous, 12/06/2008 Lletres
Pessimisme, informació
JOAN F. MIRA

El fet de viure en temps real allò que passa al món, de viure-ho en el mateix moment que els xinesos, els nord-americans, els indis o els sud-africans, és una de les grans transformacions de la nostra societat, i no és clar si es tracta d’un final o d’un inici. Les notícies ens arriben brutalment en qualsevol moment del dia, per la premsa, per la televisió, per Internet: un riu constant d’informacions amb les quals s’alimenta la imaginació i fins i tot els models i les maneres de viure. A la primeria del segle XIX, la notícia de la retirada francesa de Moscou, principi de la fi de l’imperi napoleònic i inici d’una nova època a Europa, va arribar a París setmanes més tard. A la primeria del segle XXI arribaria en un segon, i no hi hauria temps per a digerir-la, acompanyada de tantes altres de la mateixa hora i el mateix minut. Però no són només les notícies remotes o polítiques, són també les que afecten la vida quotidiana: els diaris i els telenotícies ens informen amb puntualitat de l’augment dels preus del pa, dels combustibles i de l’electricitat, de la vaga de transports, de la inflació, de la sequera o la pluja. L’excés d’informació rarament mou a l’optimisme, si no és que forma part de la propaganda, com ara els progressos del circuit de la Fórmula 1 a València, o del tren d’alta velocitat, coses que ens han de fer tan feliços. La resta provoca més angoixa que calma, i anticipem amb ànsia un futur una mica pitjor: baixarà el poder adquisitiu, serà difícil pagar la hipoteca, faltarà petroli, el govern no sap què fer, els salaris dels dirigents d’empresa són escandalosos, la desigualtat no es redueix, augmenta, i el nostre sou ara ens pareix una misèria. La informació ens assetja sense pausa ni misericòrdia, ens desorienta, ens traumatitza, i cada dia és més abundant i més frustrant. Fins al punt que hem perdut la perspectiva, la capacitat de posar les coses al seu lloc en l’espai i en el temps. Hem perdut la consciència de ser, la gent dels països dits “rics”, uns privilegiats històrics. I el nostre pessimisme és una reacció de malcriats. No sé si el meu amic Josep Vicent Marqués, allà on siga, deu estar o no d’acord amb aquest article, però igualment el dedique a la seua memòria.